El Salvador. 28 anys després from TransformaFilms on Vimeo.

Con el fragor de la batalla futbolística, se me había pasado comentaros un excelente reportaje de la tele autonómica catalana, tapado precisamente por el partido de la Supercopa entre el Barça y el Madrid.
Como pasa casi siempre, ver estas pequeñas joyas es cosa de suerte. Lo pillé en un zapeo y me quedé atrapado. Tanto, que me perdí el directo del primer gol de Leo Messi, que luego repesqué en la repetición.
El documental en cuestión se titulaba El Salvador, 28 años después, y lo emitió el Canal 33 dentro del programa Una altra mirada a las 11 de la noche del miércoles, 17, y a las 5 de la tarde del día siguiente, jueves, 18.
Como véis, unas horas muy adecuadas.
A lo que iba. Este trabajo, firmado por Jordi Oriola i Folch (echad una ojeada a su blog, Les cartes d’en Jordi) y producido por Transformafilms.

El resumen que ellos mismos incluyen es este:

“Francisco Mena Sandoval vuelve a El Salvador y visita, 28 años después de lo ocurrido, la zona norte de Morazán donde él comandó un operativo del Ejército salvadoreño contra Villa El Rosario, un municipio en medio del territorio de influencia de la incipiente guerrilla. Allí se reencuentra con sus pobladores, un cura, guerrilleros y también con otro exmilitar. Reflexionan sobre lo que pasó entonces y sobre el sentido que ha tenido lo que sucedió.

Todo esto y muchas cosas más destacan en este filme, pero también la religiosidad de varios dre sus protagonistas. Pero una forma de encarar la religión que entronca con la teología de la liberación, ese compromiso social y político de muchos cristianos de base, que aún pervive en muchas zonas del mundo, y que les acerca más a los indignados que a la jerarquía católica que estamos viendo estos días en televisión.

El Salvador. 28 anys després from TransformaFilms on Vimeo.

Amb el fragor de la batalla futbolística, se m’havia passat comentar un excel·lent reportatge de TVC, tapat precisament pel partit de la Supercopa entre el Barça i el Madrid.
Com passa gairebé sempre, veure aquestes petites joies és cosa de sort. El vaig agafar en un zàpping i em vaig quedar atrapat. Tant, que em vaig perdre el directe del primer gol de Leo Messi, que després vaig repescar a la repetició.
El documental en qüestió es titulava El Salvador, 28 anys després, i el va emetre el Canal 33 dins del programa Una altra mirada a les 11 de la nit de dimecres, 17, i a les 5 de la tarda del dia següent, dijous, 18.
Com veieu, unes hores molt adequades.
El que us deia. Aquest treball va signat per Jordi Oriola i Folch (feu una ullada al seu bloc, Les cartes d’en Jordi) i produït per Transformafilms.

El resum que ells mateixos hi inclouen és aquest:

28 anys després del que va passar Francisco Mena Sandoval torna a El Salvador i visita la zona nord de Morazán on ell va comandar un operatiu de l’exèrcit contra Villa El Rosario, un municipi en mig del territori d’influència de la incipient guerrilla.
Allí es retroba amb els pobladors i pobladores, un capellà, guerrillers i guerilleres, i també amb un altre company de l’exèrcit. Reflexionen sobre el que va passar llavors i sobre el sentit que ha tingut el que va succeir.

Tot això i moltes coses més destaquen en aquest film, però també la religiositat de diversos protagonistes. Però és una forma d’encarar la religió que entronca amb la teologia de l’alliberament, aquest compromís social i polític de molts cristians de base, que encara perviu en moltes zones del món, i que els acosta més als indignats que a la jerarquia catòlica que estem veient aquests dies a la televisió.

Powered by Twitter Tools

La astracanada de Mourinho, aquest posar-li un dit a l’ull al contrari, perquè és incapaç de guanyar-li, aquesta impotència de l’entrenador del Reial Madrid, contrasta amb la cara de felicitat, amb el gest humil d’un jugador de futbol increïble, anomenat Leo Messi , i d’un equip que juga com un equip, i no com un grapat d’estrelles.
I el seu dit victoriós no apunta cap a un ull, sinó cap algú, potser allà dalt, que li dóna un cop de mà de tant en tant.

La astracanada de Mourinho, ese meterle un dedo en el ojo al contrario, porque es incapaz de ganarle, esa impotencia del entrenador del Real Madrid, contrasta con la cara de felicidad, con el gesto humilde de un jugador de fútbol increíble, llamado Leo Messi, i de un equipo que juega como un equipo, y no como un puñado de estrellas.
Y su dedo victorioso no apunta hacia ningún ojo, sino hacia alguien, quizá allá arriba, que le echa una mano de vez en cuando.

Durant algunes setmanes he anat seguint de forma irregular, entre zàping i zàping, aquest concurs, aquest paperot que han muntat els de Tele 5 amb un grup de famosets de pa sucat amb oli, en una illa tropical. Unes vacances pagades, en què s’aprimen a base de menjar poc i treballar menys.
Però cal reconèixer que el reality en qüestió enganxa a la gent, segons indiquen els índexs d’audiència. Per això, vaig escriure ahir una entrada al bloc Capturas, que publico en el diario El Periódico, on el podeu llegir íntegrament. Aquí us deixo algunes conclusions de l’article.

No els vull parlar malament de Supervivents ni de la cadena que l’emet. Com a producte, està molt ben fet i és molt efectiu: aconsegueix el que pretén i és molt rendible per a la seva cadena (…)
Em agrada? Nooo. Ho veig? Poc, molt poc (…) Destaco, això sí, la tasca incansable de Raquel Sánchez Silva, capaç d’imprimir entusiasme a qualsevol dels programes en què ha participat (…)
Naturalment, ia això anava, es pot sobreviure veient la tele sense Supervivents, sense Sálvame, sense La noria i, fins i tot, sense el futbol, si vostès m’ho permeten.
Hi ha un grapat d’unes sèries de ficció-moltes d’elles, espanyoles-campant per totes les cadenes; s’està programant bon cinema a qualsevol hora, per exemple a La Sexta 3, quina gran descobriment!; La 2 de TVE i el canal 33 de Televisió de Catalunya són una magnífica alternativa, amb els seus documentals, programes culturals i espais informatius diferents (…)
Es pot sobreviure sense Supervivientes, sí, senyors …
I fins i tot sense tele … Amb un bon llibre entre les mans, per exemple.

Durantes varias semanas he ido siguiendo de forma irregular, entre zapeo y zapeo, ese concurso, ese paripé que han montado los de Tele 5 con un grupo de famosillos de tres al cuarto, en una isla tropical. Unas vacaciones pagadas, en las que se adelgazan a base de comer poco y trabajar menos.
Pero hay que reconocer que el reality en cuestión engancha a la gente, según indican los índices de audiencia. Por eso, escribí ayer una entrada en el blog Capturas, que publico en el diario El Periódico, donde lo podéis leer íntegramente. Aquí os dejo algunas conclusiones del artículo.

“No les voy a hablar mal de Supervivientes ni de la cadena que lo emite. Como producto, está muy bien hecho y resulta muy efectivo: logra lo que pretende y es muy rentable para su cadena (…)
¿Me gusta? Nooo. ¿Lo veo? Poco, muy poco (…) Destaco, eso sí, la labor incansable de Raquel Sánchez Silva, capaz de imprimir entusiasmo a cualquiera de los programas en que ha participado (…)
Naturalmente, y a eso iba, se puede sobrevivir viendo la tele sin Supervivientes, sin Sálvame, sin La noria e, incluso, sin el fútbol, si ustedes me lo permiten.
Existe un puñado de excelentes series de ficción -muchas de ellas, españolas- campando por todas las cadenas; se está programando buen cine a cualquier hora, por ejemplo en La Sexta 3, ¡qué gran descubrimiento!; La 2 de TVE y el canal 33 de Televisió de Catalunya son una magnífica alternativa, con sus documentales, programas culturales y espacios informativos diferentes (…)
Se puede sobrevivir sin Supervivientes, sí, señores…
E incluso sin tele… Con un buen libro entre las manos, por ejemplo.

@AlexGutierrezM De vegades és més baratet i ràpid trucant i parlant de la forma tradicional )) #

Powered by Twitter Tools

@AlexGutierrezM De vegades és més baratet i ràpid trucant i parlant de la forma tradicional )) #

Powered by Twitter Tools

Visc a Barcelona des de fa més de 30 anys. En tot aquest temps he patit alguns contratemps amb els lladres. El major, el robatori de la meva moto, davant de casa meva, fa any i mig. Però no havia tingut ocasió de patir, en la carn d’un familiar molt proper, l’acció dels carteristes.
Ja no parlo del metro, on en una ocasió, al costat de la meva dona, vam evitar que plomessin a una parella d’argentins.
Ni de l’autobús o centres comercials, com el nou de Las Arenas, on també vam allunyar un xoriço de la bossa d’uns japonesos amb nens.
Tampoc parlo de la plaça de Catalunya, les Rambles o de zones de grans aglomeracions urbanes.
No, no. En aquesta ocasió va ser en una zona tranquil·la de l’Eixample, al costat de casa meva, a les 6 de la tarda, un dia sense gaire gent al carrer.
Fa uns anys li va passar a un veí, quan sortia de La Caixa. El truc típic de tirar-li unes gotetes d’aigua amb un esprai i la frase “té vostè una taca de cagada de colom al cap … ja li netejo jo, no es preocupi”. I en efecte, l’element li va netejar els estalvis que portava a la butxaca. Netament. El meu veí fins i tot li va donar les gràcies per la seva ajuda. No es va adonar fins que va anar a pagar el pa, una estoneta després.
Amb el meu familiar no van usar ni aquest truc. Anava amb diverses bosses per reciclar i una motxilleta a l’esquena. Mig centenar de metres després de sortir de casa, una veïna li va dir: “Li acaben de robar, senyora. Eren tres. Un d’ells, una nena amb uns pantalons de color rosa”.
El meu familiar va arrencar a córrer instintivament, però… cap a on? I cap a qui? Només havia notat una ombra, com una presència. Instintivament s’havia escorat cap a la paret i després cap als cotxes aparcats al costat de la vorera. Però no es va adonar de res. Fins que va rebuscar en la seva motxilla: la cremallera central estava oberta i hi faltava el moneder.
La cartera de pell no hi era. Ni els diners per pagar el dentista (anava cap la seva consulta), ni el carnet d’identitat, el de conduir, les targetes del banc, les fotos de les filles…
Va renegar, va trucar a la infermera de l’odontòleg per dir que arribaria uns minuts tard i em va trucar per telèfon.
Més tard vam anar a comissaria a denunciar el robatori. Tres hores d’espera després i davant uns quants turistes plomats vaig començar a comprendre l’existència de tantes webs que adverteixen de la presència de carteristes a Barcelona i per què una ciutat tan bonica com aquesta té tan mala fama entre els ciutadans que ens visiten.
Llàstima. No són delictes violents. Fins i tot pots asombrarte de l’habilitat d’aquesta gent per furgar en els teus calçotets sense que t’assabentis.
Però causen una gran intranquil·litat.